in memoriam

La companya MIREILLE VAUTIER ha mort el divendres 09·02·2018, a les 4, 20 h de la matinada, per complicacions derivades d’un atac de cor.

Mireille, de 78 anys, estava a Barcelona de trànsit des de New York, on residia des de novembre de 2016, i havia de seguir viatge a París per atendre qüestions de salut i recuperar dues caixes de cibachromes.  El dia abans de patir l’infart va venir al Sindicat a recollir la targeta anual i vàrem tenir una llarga conversa. Ja no la veuríem mai més. Hores després d’acomiadar-nos va ser ingressada a la UVI amb respiració mecànica i pèrdua total de coneixement. No tenia família. L’Hospital Clínic va trucar-nos en trobar-li a la butxaca el carnet del Sindicat.

Fotoperiodista especialitzada en Amèrica Llatina i el Sud-est asiàtic, Diplomada per l’Institut d’Estudis Polítics de París, col·laboradora fins a 1994 de varies agències de periodisme gràfic, com la italiana Grazia Neri i la francesa ANA, antiga membre de la Union des Photografes Createurs (UPC) i actualment de la Union des Photographes Professionnels (UPP), Mireille estava afiliada al Sindicat de la Imatge UPIFC des del 16·06·2004 amb carnet de Premsa núm. 0406500.

La fotògrafa Mireille Vautier va néixer el 17·03·1940  a Le Havre i de jove va creuar el mar per endinsar-se, càmera en ma, en d’altres cultures i realitats. És autora dels llibres “Majestueux Mexique” (1994), “Cuba” (1999), “Pérou” (2001), “Mexique” (2001), “L’épopée de l’art indien en Asie du Sud-Est” (2008), “Angkor, lumière de pierre” (2011), així com d’una infinitat de col·laboracions en revistes de viatges i altres publicacions.

El seu darrer viatge a Barcelona, a mitjans del passat  mes de gener, va ser per motiu del judici per la via penal contra una editorial a la que Mireille reclamava legalment quatre anys de presó per haver-li publicat  més de 9.000 fotografies sense autorització. Mireille, amb la seva advocada Cristina Busch, havia invertit els últims vuit anys en rastrejar i documentar exhaustivament  l’expoli de la seva obra fotogràfica per part d’un editor sense escrúpols que va publicar-ne 150 llibres i al voltant d’un centenar de CD’s en diferents països del món. I ha mort sobtadament a mig procés judicial sense la satisfacció d’haver obtingut  justícia en una causa penal que, probablement, és la de més magnitud coneguda a Europa per violació de drets d’autor . “Déu castiga als bons i premia als dolents” val a dir els que hi creguin, si.

Mireille Vautier deixa enregistrada una obra fotogràfica perdurable, i també ens deixa el record de l’esperit lliure que va ser: la persona culta que fruia amb el jazz, així com amb l’observació del gènere humà (fins el punt d’haver triat el tren més lent de Sevilla a Barcelona per copsar-lo millor), la dona forta, compromesa, valenta, independent. …I sensible.  Fa dos anys, presentava la seva obra fotogràfica sobre Angkor amb aquesta reflexió:

“L’origen d’aquest treball fotogràfic està en la trobada que vaig tenir, en 1968, amb l’arqueòleg i també fotògraf Bernard-Philippe Groslier, de l’Ecole Française d’Extrem Orient que dirigeix la conservació d’Angkor des de sempre. “Cal viure amb les pedres” em va dir, i jo ho vaig comprendre fins al punt de quedar-me set estacions treballant en la selva, lluny dels turistes, buscant el silenci i la llum de les pedres, escollint l’estació que prefereixo –quan acaben les pluges i la molsa i el liquen cobreixen les escultures- per perseguir l’instant de l’alba que il·lumina les ballarines celestes i les divinitats, “les companyes dels Déus” com les anomena l’arqueòloga Madeleine Giteau.

Ells, els Déus budistes o hinduistes, estan molt presents a la jungla i en els blocs de pedra dels temples llunyans i no restaurats. No va ser fàcil: de sobte una branca furtava el raig de llum fugaç sobre una bellesa, o plovia, o simplement no era l’any bo. Revelava els rodets cada dos mesos en un laboratori de Bangkok (Tahilandia) sempre que la ruta per carretera des de Siem-Reap fos practicable; i com aquesta una infinitat de dificultats pròpies de l’entorn selvàtic del sud-est asiàtic.

No obstant això, Angkor em va compensar molt generosament perquè allà he fotografiat els meus somnis.”

I així tota una vida fotogràficament intensa, per acabar morint sola i lluny de casa; aquí. Descansi en pau la companya Mireille Vautier, que no es merexia tal fi.

Lluís Salom / secretari d’organització

• Volem agrair a l’advocada Cristina Busch, representant legal de Mireille, així com a Isabel Saltó (Treball Social del Departament Cardiovascular de l’Hospital Clínic) no només la seva professionalitat sino molt en particular la seva calidesa. A tot l’equip mèdic i assistencial que ha atès a Mireille, la seva competència i humanitat. I també al Consulat francès a Barcelona per atendre la petició de cercar familiars a França.

Comissió Executiva / Barcelona, 9 de febrer de 2018

_____________________________

ANGKOR, llum de pedra

Tot aquest treball està fet amb trípode i a plena obertura; pel·lícula Velvia 50 asa; càmera Cànon EOS i, en certs casos, Nikon amb objectiu Micro Nikkor 55mm. Copiat en CIBACHROME pel Mestre artesà Roland Dufau, a París.

Mireille Vautier

CAMBODIA, Angkor, Khmer culture, Ta Phrom (late 12th century-early 13th), monastery-temple built during the reign of the Buddhist King, Jayavarman VII, and dedicated to his mother; sandstone roof imitating tiles and covered with moss. World Heritage.

Etiquetes: Mireille Vautier (UPIFC)