CARLOS al PALAU ROBERT
Exposició off de CARLOS BOSCH (UPIFC) fins el 15.11.2020, a la Sala 4 Cotxeres del Palau Robert, a Barcelona.
PRESENTACIÓ
La sèrie fotogràfica de Carlos Bosch (UPIFC) que es mostra fins el 15 de novembre de 2020 a la Sala 4 de les Cotxeres del Palau Robert, a Barcelona, cobreix des del 1976 fins al 1981, un període clau de denúncia i de massiva mobilització social al carrer que va contribuir decisivament, juntament amb d’altres factors, a la transformació política del règim franquista en una monarquia parlamentària tutelada pels poders fàctics, mitjançant el procés polític conegut com La Transició.
L’autor, Carlos Bosch, va morir el 22 de juny d’enguany, a Buenos Aires, en un moment d’intens intercanvi de converses i escrits per organitzar aquesta exposició. Ens sentim orfes d’aquest fotògraf argentí, que va arribar a Barcelona l’any 1976 fugint de la dictadura militar argentina i que sempre ha estat lligat a Catalunya. En el seu últim escrit a Facebook, datat el 5 de juny a les 22.09 hores, pocs dies abans de morir, en Carlos deia això:
«Épocas de TRI-X e ilusión ¡Cómo se extraña desde la cama! Sigo sintiendo que una parte de mí es catalana. Los años pasados en esta nación me enseñaron mucho de la vida y creo que yo les di lo que tenía para dar. Es por eso que ejerzo el derecho a opinar: ¡VISCA CATALUNYA LLIURE y REPUBLICANA!»
Un llarg recorregut de 13 anys fins arribar al Palau Robert
- Any 2007
El 23 de febrer de 2007, Carlos Bosch va escriure al Sindicat de la Imatge UPIFC, en el qual estava afiliat des del 29 d’agost de 2001, demanant que gestionés la donació a la Generalitat de 62 fotografies que formen part de la seva col·lecció sobre la Transició.
Aquestes fotografies positivades per Jordi Gratacòs (UPIFC) van ser exposades pel Sindicat en el certamen SonimagFoto de Barcelona, del 3 al 7 d’octubre d’aquell any. Malauradament, però, un problema sobrevingut de salut familiar va impedir a n’en Carlos assistir a la inauguració, que va anar a càrrec d’Ignasi Sardà, en representació del Memorial Democràtic, d’Enric Galve (EGM), president del certamen, i d’una representació sindical de la UPIFC.
Amb aquest motiu, el sindicat va publicar a manera de catàleg el número 48 (2/2007) de la seva revista L’Agenda de la Imatge i un llibre homònim amb el títol “La Transició (1976-1981) vista per Carlos Bosch”.
- 2008-2019
Després de l’exposició al SonimagFoto, les fotografies van quedar dipositades al Memorial Democràtic el 27 de novembre de 2007, però un seguit d’atzaroses circumstàncies (entre les quals, tres canvis de domicili del Memorial) van fer que la sèrie fotogràfica de Bosch quedés il·localitzable quasi 10 anys.
Després de moltes gestions, el Sindicat de la Imatge va poder recuperar la sèrie el 25 de maig de 2018 per a fer-ne la donació a la Generalitat. La Generalitat va acceptar la donació i des del 12 de febrer de 2019 forma part del seu patrimoni.
Seguint el desig de l’autor, el Sindicat va reprendre el projecte d’exhibir la col·lecció en aquest espai expositiu, de la mà del Palau Robert i de l’Arxiu Nacional de Catalunya com a dipositari i gestor de les obres, amb l’objectiu de donar dimensió pública al fotoperiodisme fet a Catalunya i a l’obra de Carlos Bosch.
- 2020
Enguany, en el 25è aniversari del primer número de L’Agenda de la Imatge (creada el juny de 1995 i amb 68 números de trajectòria en suport paper fins avui), volem agrair el treball editorial de Lluís Salom (UPIFC) com a director de la revista durant més de 20 anys, i de Jordi Gratacòs (UPIFC), responsable del tiratge dels positius fotogràfics l’any 2007, que s’exposen en aquesta mostra.
Els comissaris hem fixat el criteri de mostrar la sèrie completa, afegint-hi una reproducció de la fotografia del rei Joan Carles I, no positivada l’any 2007. Aquesta imatge icònica va ser portada del número 48 de L’Agenda de la Imatge i també va aparèixer a la coberta del llibre homònim, que està a la venda al punt d’informació de turisme al Palau Robert i en altres llibreries de Barcelona.
Per fer més entenedors el context històric i la personalitat de l’autor, la mostra s’acompanya amb diaris i revistes de l’època, documents de la donació a la Generalitat i de llibres referencials de Carlos Bosch. Un altre valor afegit és el passi del documental Sombras de luz, de Daniel Henríquez, Carmela Silva i Leonardo Novak, basat en la vida professional de Carlos Bosch. Per oportunitat, hem acordat amb els directors fer una adaptació del documental, especialment per al Palau Robert.
Per a tots nosaltres és un deure cívic traslladar aquesta exposició, “Yo no susurro, grito”, avui document d’història, a les generacions més joves i al públic general.
Manel Sanz (UPIFC) i Paulina Flores (UPIFC)
– comissaris de l’exposició –
Barcelona, setembre de 2020
| QUAN : | fins el 15 de novembre de 2020 |
| ON : | Sala 4 Cotxeres |
| ADREÇA : | Passeig de Gràcia, 107. 08008 Barcelona |
| COM ARRIBAR-HI : |
|
| OBERTURA de PORTES de l’EXPOSICIÓ : |
dimarts 08.09.2020, a les 9 h. |
| ENTRADA : | lliure (amb limitacions d’aforament per la Covid-19) |
| HORARIS : | feiners de 9 a 20 h |
| ORGANITZACIÓ : |  |
| HI COL·LABORA : |  |
| COMISSARIAT : |
|
| TOTS els CRÈDITS : | clic AQUÍ |
| + INFORMACIÓ : |
Palau Robert, Centre d’Informació de Catalunya
|
Sitges, Catalunya, 2001. © Jordi Gratacòs (UPIFC)
L’autor CARLOS BOSCH
Carlos Bosch (Buenos Aires, República Argentina, 10.03.1945 – 22.06.2020 ) és el periodista gràfic més important, representatiu i influent en la societat catalana i espanyola des de 1976, fins 1987 que va marxar a viure Luxemburg.
Amb una sòlida formació acadèmica més enllà de l’àmbit estricte fotogràfic (Llicenciat en Sociologia per la Universitat Nacional de Córdoba, Argentina, amb quatre anys d’Antropologia i un de Tècniques Audiovisuals a la mateixa universitat; Expert en O&M i Estudis sobre Administració Pública per l’ISAP de Córdoba; Realització Cinematogràfica pel Centro Experimental de Cine de Buenos Aires; tallers d’Arts Plàstiques amb Demetrio Urruchúa i de Retrat Fotogràfic amb Eduardo Florit, etc), amb experiència de gestió política (Analista d’O&M per la Secretaria General de la Gobernación de Córdoba i responsable del Departament Audiovisual del Consejo Nacional de Desarrollo (CONADE) a Buenos Aires), i amb una extensa trajectòria professional en el sector publicitari (campanyes de Lewis, Ford, Cacharel, Adidas… per agències com Walter Thomson, McAnn, Erickson, Gowland, Yuste, Sudameris Publicidad), en el sector editorial (Mondadori, Editorial Abril, Rizzoli-Noguer- AECSA…) i de mitjans de comunicació (Semana Gràfica, Siete Días Ilustrados, Panorama, Claudia, Bienestar, Cofundador-Cap de Fotografía-editor gràfic del Diario Notícias, Cofundador i Coordinador de l’Agencia SIGLA, etc.), l’obra gràfica de Carlos Bosch i l’estil lluitador d’apropar-se a l’escena de la qual vol informar són actualment objecte d’estudi i material docent d’escoles de Fotografia i d’Universitats.
Compromès amb l’esquerra política i cultural, i amenaçat de mort per la seva feina de reporter gràfic, Carlos Bosch va marxar de l’Argentina a l’exili el 19 de novembre de 1975, en els moments previs al cop d’estat de la Junta Militar (1976 i 1983) que va costar la vida a més de 30.000 persones, en la seva majoria torturades i desaparegudes.
- Argentina-Catalunya
Un nombre molt important d’argentins va exiliar-se a Europa, i en concret a Catalunya, entre ells, els fotògrafs Humberto Rivas i Carlos Bosch.
En el cas de Bosch, hi va haver una circumstància que -vista més de 50 anys després- pot semblar anecdòtica, però que va marcar un punt i apart en la trajectòria de la professió: de tots els informadors gràfics que aleshores cobrien les mobilitzacions populars, Carlos Bosch era l’ÚNIC que tenia l’experiència d’haver treballat en democràcia (a l’Argentina, abans del cop d’estat). Vol dir que quan carregava la policía Carlos no corria com si fos un manifestant, i això a vegades funcionava però d’altres no. I així va ser que en la primera manifestació de l’orgull gay que es va fer a Catalunya, la policia no es va aturar a l’hora d’agredir a la premsa i va apallissar brutalment Carlos Bosch davant del bar Zurich, en la confluència del carrer Pelai amb la Plaça Catalunya a Barcelona. Carlos encara conservava algunes cicatrius d’aquella incidència que va propiciar la creació de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Premsa i Mitjans de Comunicació de Catalunya l’any 1977 (aquesta entitat va desapareixer l’any 1992 per a donar pas en 1994 a l’actual Sindicat de la Imatge UPIFC).
Segons va explicar l’autor en nombroses entrevistes “La Transició (1976-1981) vista per Carlos Bosch” és el seu gran tema; el més complicat i perillós que li va comportar fins a 7 amenaces de mort.
- Catalunya-Luxemburg-Argentina
Igual que va significar Agustí Centelles en el periodisme gràfic català dels anys 30, Carlos Bosch va ser TOT i MÉS en la professió. Dit d’altra forma: Carlos Bosch ha estat l’únic fotoperiodista que ha tingut un poder real en els mitjans de comunicació catalans. En aquest sentit, destacadament: Cofundador, Redactor Cap de Fotografia i Editor Gràfic d’El Periódico (1978-1979), i Redactor Cap i Editor Gràfic d’Interviu (1980-1982), a més de nombroses corresponsalies internacionals.
El gener de 1986 Carlos Bosch es va traslladar a Luxemburg, des d’on va mantenir nombroses col·laboracions fotoperiodístiques (El País, La Vanguardia, Opinion, Tiempo, The Observer, Stern, Agències VU i Photonica, etc) tot dedicant-se intensament a l’obra personal.
En 1999 es va instal·lar temporalment a Madrid: sotsdirector de l’agència de publicitat Steimberg & Asoc. I sotsdirector de l’Agència Cover en 2000.
En 2007 va liquidar la granja de Luxemburg que tenia habilitada com a tal granja, vivenda i estudi, i va retornar silenciosament i discreta a la República Argentina. Segons va explicar al diari digital www.gatopardo.com “A mí me funcionó lo que Milan Kundera llama Complejo de Ulises, …Viene de cuando Ulises vuelve a Ítaca cubierto sólo con un trapo, camina por sus calles cómo un desconocido y se angustia porque quiere que lo reconozcan: ¡ es el rey !. En su libro “La ignorancia” Kundera escribió que el verdadero tesoro de Ulises se encontraba en sus veinte años de andanzas por el mundo”.
De nou a l’Argentina, Carlos Bosch es va donar a conèixer pràcticament des de zero: l’octubre de 2011 va presentar a Fotogaleria del Teatro San Martín la primera retrospectiva amb fotos dels 60 i 70. I ja no va parar: treballs sobre l’Alzheimer, La Cárcel, El Geriátrico…
En 2014 la seva foto titulada “El liñera” va rebre la menció especial del jurat del Salón Nacional de Artes Visuales de Argentina.
En 2016 Carlos va guanyar el Gran Premio de Honor de Fotografía en el Salón Nacional de Artes Visuales, el més important de l’Argentina i que significa -a més a més de l’honor- una pensió vitalícia mensual.
I fins que la malaltia el va apartar de l’activitat, va impartir docència fotogràfica en el seu “Taller Continuo”, a Boedo, treballant incansable, sobretot nombrosos autoretrats que l’apropaven en la vessant més psicològica a la seva realitat.
- Epíleg militant
Carlos Bosch va ser un home d’enorme talent fotogràfic militantment compromès amb la professió.
Membre de la Asociación de Reporteros Gráficos de la República Argentina (ARGRA) amb matrícula núm. 292, Periodista amb matrícula (Argentina) núm. 4755, i afiliat del Sindicat de la Imatge UPIFC des del 29.08.2001 amb carnet de premsa núm. 0108351, Bosch va eixamplar els límits de la fotografia de premsa a Catalunya els anys 80, dignificant el treball dels reporters gràfics (una especialitat que encara està considerada “de segona” pels àmbits elitistes del periodisme que perduren enquistats -i sovint dominants- en la professió).
Llarga vida a la seva obra i reposi en pau el company.
- L’exposició
La sèrie de 62 fotografies que es mostren en aquesta exposició al Palau Robert van ser ingressades a l’Arxiu Nacional de Catalunya per donació de l’autor i constitueixen el Fons ANC/Carlos Bosch.
Consta de 62 fotografies b/n ( 59 de 30×40 cm i 3 fotografies a 18×24 cm) positivades per Jordi Gratacòs (UPIFC) pel procediment fotoquímic sobre paper baritat. La sequència “Recuperació clandestina del cadàver de Juan Paredes Manot, Txiqui, afusellat per la Guàrdia Civil el setembre de 1975” està formada per 3 les tres fotografies de 18×24 cm muntades en un sol pastartú.
CRÈDITS de L’EXPOSICIÓ
L’A Redacció / 02.09.2020
Etiquetes: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Carlos Bosch (UPIFC), Generalitat de Catalunya / Departament de la Vicepresidència, La Transició, Palau Robert