Anàlisi

Anàlisi de la Llei Mordassa en relació amb la sanció prevista pels fotògrafs.

La situació jurídica actual i les previsions de modificació.

Josep Cruanyes i Tor.

La llei mordassa va crear nombrosos conflictes des que va ser promulgada arran que  l’article 36.23 establia que era sancionable com a infracció greu:” El uso no autorizado de imágenes o datos personales o profesionales de autoridades o miembros de la Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del estado que puedan poner en peligro la Seguridad personal o familiar de los agentes, de las instalaciones protegides o en riesgo el éxito de una operación, con respeto al derecho fundamental a la información.

“Inicialment, va ser interpretada com una prohibició general de fer fotografies dels policies si no hi havia una autorització prèvia, cosa que després el TC en sentència de 2007 arran d’una publicació per Diario 16 d’una fotografia d’un policia municipal va aclarir. Aquella fotografia en què es veia la cara de l’agent, va ser feta quan estava pegant a un manifestant. Un sindicat de policia va recórrer per entendre que vulnerava els drets d’imatge del policia. El Tribunal va aclarir que el dret de la imatge no emparava als policies atès que són persones que exerceixen càrrec públic, quan es capti la fotografia fent la seva funció en llocs públics, com era una dispersió de manifestants que impedien un desnonament.

Aquella sentència establia que el dret a la imatge es regula per la llei general de l’honor i la imatge de les persones 2/1982 que a l’article 8.2 a) estableix que la limitació de fer fotografies als policies en llocs públics i realitzant les seves funcions com a funcionaris era només quan l’actuació exigeixi el seu anonimat. Fet que en les actuacions policials ordinàries no ocorre, ja que és un deure dels policies anar identificats de manera clara i visible. Serien els casos d’accions policials de gran crim organitzat o de terrorisme, en què els policies actuants ja solen anar amb el rostre tapat.

Per tant, en els casos ordinaris no és obligatori ni tapar el rostre dels policies que siguin retratats fent la seva funció públicament. En conseqüència, deixava clar que en exercici del dret d’informació no es limitava la captació d’imatges si no en casos molt comptats i per això en l’exercici de la llibertat de premsa es podien captar i reproduir lliurement. La sentència del TC sobre la llei mordassa de 2020 va esvair el dubte que encara hi havia sobre si era necessària autorització prèvia quan diu que és sancionable “El uso no autorizado de imagenes…..”. de l’article 36-23 de la llei mordassa declarant que l’incís “no autorizado” era inconstitucional.

També va establir que l’article 19 de la llei, que es referia a la possibilitat de la policia de requisar objectes del delicte o infraccions administratives no era aplicable als fotoperiodistes. I, per tant, deixava ben clar que no se’ls podia requisar la càmera ni fer esborrar o requisar imatges. Només un jutge pot requerir a un fotògraf que lliuri còpia d’imatges si considera que poden servir de prova en un determinat fet delictiu. Això, si el fotògraf les té o les conserva.

Per tant, amb aquestes sentències la situació va quedar prou aclarida tot i que els policies, especialment els d’ordre públic han continuat provocant incidents en què han impedit fer la feina als fotògrafs amb l’excusa del seu dret d’imatge, que com hem vist no tenen en fer la seva feina, com tampoc la tenen els fotògrafs o altres persones que actuen al carrer.

També s’han utilitzat altres “eines” de la llei mordassa com la desobediència, cosa que no es pot interpretar en el sentit que si el fotoperiodista no creu ordres abusives quan li impedeixen fer la seva feina, no es pot considerar mai una desobediència. Hem vist que s’han processat fotoperiodistes amb la imputació de desobediència o suposades agressions als policies cosa que suposa el delicte d’atemptat contra l’autoritat.

Ja s’ha denunciat que la redacció de la majoria de supòsits de la llei obren la porta a fer una interpretació abusiva per part de la policia com hem vist en molts casos. La redacció genèrica afavoreix una aplicació abusiva per part de la policia que tendeixen a considerar-ho tot desordres públics o atacs a l’autoritat.

Reforma de la Llei Mordassa.

És curiós veure el concepte que els sindicats policials tenen de la llei actual, ja que quan s’ha parlat de modificar l’article 36.23 s’han exclamat i manifestat dient que no es protegia el seu dret d’imatge, perquè quan fan la seva feina en llocs públics no en tenen. Ara la situació actual de la llei, és que hi ha una sanció que només es pot aplicar en comptats casos en què els policies actuen anònimament. Les propostes de modificació d’aquest article de les que es parlen ens han d’amoïnar, ja que pot agreujar-se la situació actual.

Crec que l’article esmentat hauria de desaparèixer o en tot cas hi hauria d’haver una sanció de difusió d’imatges de policies quan aquest han d’actuar protegits per l’anonimat. Res més. S’han fet córrer que s’inclouria una sanció “quan es posi en perill la seguretat personal o familiar dels agents” o quan es “posi en risc una operació policial”. Posar aquests preceptes de manera genèrica és empitjorar de manera significativa la situació actual, ja que es deixaria entreveure que la publicació d’una imatge d’un policia fent la seva funció públicament podria posar en perill la seva seguretat. També és absurd que es plantegi que una fotografia pugui posar en perill una operació policial. Les operacions policials solen ser secretes i, per tant, el coneixement per part de la premsa arriba un cop passats els fets, o com hem vist en escorcolls i detencions de persones en els darrers anys, és la mateixa policia que avisa a la premsa del fet per tal que tingui el màxim de difusió.

Per tant, quin sentit té que es prevegi una sanció adreçada només als fotoperiodistes, i no als redactors i no els advocats i no als arquitectes? La imatge fotoperiodística no pot estar manipulada i, per tant, com deia el Tribunal Constitucional a la sentència de 2007, reflecteix una informació veraç.

Hi ha moltes normes civils i penals que si un professional de la premsa o d’altres àmbits causa perjudicis a persones o a l’actuació de la policia ja els penalitzen o els reclamen. No té cap sentit mantenir aquesta norma sancionadora al fotoperiodisme si no es vol desprotegir i disminuir l’exercici del dret a a la informació, donant eines sancionadores a la policia que afavoreixen una actuació arbitrària que cerca atemorir als professionals i limitar un dret fonament.

La sentència del 2007 deia en els arguments que la fotografia donava una informació veraç. Jo em pregunto quan una fotografia no dona una informació veraç?, si no manipulem la imatge o es dona una informació al peu de fotografia o en l’article que la distorsiona. El problema no serà la fotografia sinó el contingut de l’article. Per això no té cap mena de sentit mantenir aquesta penalització en la llei.

Hauria de desaparèixer, com molts altres punts, com han demanat moltes organitzacions de drets humans, que han denunciat que els tipus genèrics de fets sancionables tendeixen a limitar de manera significativa els drets de la llibertat d’expressió i manifestació.

I dins la llibertat d’expressió s’inclou el dret de la informació que inclou el de cercar la informació i difondre-la.

Josep Cruanyes i Tor.