14·04·2017 Visca la República !

El o7·04·2006 el Consell Directiu del Sindicat va prendre l’acord d’adherir-se al MANIFEST promogut per diversos col·lectius republicans, que va ser publicat en “L’AGENDA de la IMATGE” núm. 44 /2n Trimestre de 2006.

_________________________________________________________________

Record i homenatge a la

II REPÚBLICA

El 14 d’abril del 1931 Espanya va tenir una oportunitat. La proclamació de la II República va encarnar el somni d’un país capaç d’esdevenir millor, i va aplegar en un sol esforç tots els ciutadans (fins llavors subdits) que aspiraven a un avenir de democràcia i modernitat, de llibertat i justícia, d’educació i progrés, d’igualtat i drets universals per a tots els seus conciutadans. Avui, setanta cinc anys després (1), els firmants d’aquest manifest evoquem aquell esperit amb orgull, amb modèstia i agraïment, i reivindiquem com a propis els valors del republicanisme, que segueixen vigents com a símbols d’un país millor, més lliure i més just.

Davant el colossal impuls modernitzador i democratitzador que van engegar les institucions republicanes –sempre amb la deslleial oposició dels qui creien, i continuen creient, que aquest país els pertany-, encara se’ns segueix intentant convèncer que la II República va ser un bell propòsit condemnat al fracàs abans de néixer pels seus propis errors i carències. Els firmants d’aquest manifest (2) rebutgem radicalment aquesta interpretació que només pretén absoldre el general Franco de la responsabilitat del cop d’Estat que va interrompre la legalitat constitucional i democràtica d’una república sostinguda per la voluntat majoritària del poble, amb les tràgiques conseqüències que tots coneixem; i exigim que les institucions de l’actual democràcia espanyola trenquin de manera definitiva els llaços que la continuen unint –des dels noms dels carrers dels municipis fins als continguts dels llibres de text- a un Estat il·legítim, que va sorgir d’una agressió ferotge contra els seus propis ciutadans i es va sostenir en el poder durant trenta-set anys mitjançant l’abús sistemàtic i indiscriminat dels sinistres recursos que caracteritzen la pervivència dels règims totalitaris. Després de trenta anys (1) de democràcia resulta vergonyós haver de recordar encara on estava la llei i on va estar el delicte. A aquestes alçades, és intolerable, i molt perillós per a la salut moral i política del nostre país, que encara es pretengui equiparar el govern legítim d’una nació democràtica amb la facció que es va sublevar contra l’Estat al qual, pel seu honor, havia jurat defensar, i la victòria de la qual només va ser possible gràcies a l’ajut dels règims feixista i nazi que preparaven una invasió d’Europa que acabaria provocant una guerra mundial, i encara més decisivament , gràcies a la culpable indiferència de les democràcies occidentals, que, abans de convertir-se en víctimes de les mateixes potències en mans de les quals havien abandonat l’Estat espanyol, van escollir parapetar-se darrere l’hipòcrita simulacre de neutralitat que va representar el comitè de No Intervenció de Londres.

El 14 d’abril del 1931 Espanya va tenir una oportunitat i els ciutadans la van aprofitar. Malgrat la brevetat de la seva existència, la II República va desenvolupar en nombrosos camps de la vida pública una tasca ingent, que va sorprendre el món i va situar el país a l’avantguarda social i cultural. Entre les seves fites, n’hi hauria prou de citar la reforma agrària, el sufragi femení, els avanços en matèria legislativa de tota mena, la separació efectiva de poders, les constants i moderníssimes iniciatives destinades a difondre la cultura fins a les comarques més remotes, el decidit impuls a la investigació científica o la florescència exemplar no només de l’educació sinó també de l’assistència sanitària pública, per demostrar que aquell bell propòsit va generar bellíssimes realitats, que hauríen estat capaces de canviar la vida d’un poble condemnat a la pobresa, la submissió i la ignorància pels mateixos poders –els grans propietaris, la facció més reaccionària de l’Exèrcit i la jerarquia de l’Església catòlica- que es van afanyar a mutilar-ho de tota esperança.

La República va dotar els sectors més dèbils i desprotegits de la societat d’aleshores, les dones i els nens, d’un estatut jurídic privilegiat en la seva època. El retrocés va ser tan brutal, que el canvi de règim va suposar per a elles i ells la pèrdua de tot dret i la seva consagració com a ciutadans dependents de la bona voluntat dels caps de les seves respectives famílies. La República va apostar per la defensa dels espais públics com a escenari fonamental de la realitat ciutadana, assumint la necessitat d’equiparar les condicions de vida de les poblacions rurals i urbanes, i desenvolupant polítiques d’igualtat no només entre els individus, sinó també entre les regions més i menys pròsperes. El retrocés va ser tan brutal que el canvi de règim va consolidar les desigualtats històriques tant individuals com col·lectives, i va abandonar la promoció dels serveis públics per tal de crear un déficit que en alguns sectors seguim patint encara, com l’educació primària i secundària, .

La República va fomentar l’auge de la cultura en tots els terrenys de la creació artística i de la investigació científica, el debat intel·lectual i la vida universitària, fins el punt que el seu nom i el seu destí estaran lligats per sempre a la memòria del màxim esplendor cultural que el país ha tingut en l’era moderna. La reculada va ser tan atroç que el canvi de règim va suposar la pèrdua més tràgica que ha patit mai la cultura: l’exili massiu dels millors, que van deixar les aules i els laboratoris, els tallers i les redaccions, les editorials i els museus, l’autoritat i el prestigi intel·lectual del  país en mans d’una improvisada collita d’oportunistes secundaris, que van reduir la vida cultural a una lamentable manifestació de mediocres obscuritats.

Avui, setanta-cinc anys després (1), els signants d’aquest manifest (2) no volem seguir lamentant la trista brutalitat d’aquell retrocés, sinó celebrar l’emocionant qualitat de les fites que el van precedir, i agrair l’ambició, el coratge, el talent i l’entrega d’una generació que va creure en nosaltres en creure en el futur del país. Reivindicar la seva memòria es creure en el nostre propi futur, que serà proporcionalment millor, més lliure, més just, més feliç, en la mesura que siguem capaços d’estar a l’alçada de la tradició republicana que hem heretat. Per una Espanya veritablement moderna, laica, culta, igualitària, per la seva definitiva normalització democràtica, i pel progrés harmoniós del benestar de tots els seus ciutadans, avui, setanta-cinc anys després (1) volem celebrar el 14 d’abril del 1931, i proposar que aquesta data se celebri en endavant com a reconeixement oficial a tots els ciutadans que van lluitar activament per la llibertat, la justícia i la igualtat, valors comuns que han de seguir orientant la construcció democràtica.

 

_____________________________________

NOTES

(1) Abril de 2006. El Consell Directiu de UPIFC Sindicat de la Imatge, en la seva reunió del 07·04·2006, va prendre entre d’altres l’acord d’adherir-se, fer difusió i convidar l’afiliació a signar aquest manifest promogut pels col·lectius Memoria del Futuro i  Fundación Contamíname

(2) Relació alfabètica d’entitats adherides al Manifest l’abril de 2006:

  • Associació del Pont de la Llibertat de L’Hospitalet Antifranquista
  • Associació Enrique Lister
  • Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat
  • Associació per al Memorial Democràtic dels Treballadors de la SEAT
  • CJC-Joventut Comunista
  • Dones del 36
  • Foro para la Defensa de la Tercera Edad
  • Fundació Nous Horitzons
  • Fundació Pere Ardiaca
  • Fundación Contamíname
  • Historaula
  • Memoria del Futuro
  • Sindicat de la Imatge UPIFC