02/10 OBRA FOTOGRÀFICA i TERMINIS DE CESSIÓ (propostes sindicals al PNF)

2/10

LA GENERALITAT, SI VOL, POT FER CONTRACTES MODÈLICS

Un dels problemes més confusos de la vigent Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) espanyola és la distinció entre «obra fotogràfica» i «mera fotografia», atorgant a l’obra una protecció de fins a 70 anys després de la mort de l’autor, mentre que la «mera» no té drets morals (entre d’altres la menció d’autoria) i té la protecció reduïda a 25 anys des de la captació de la imatge.

Vagi per davant que pels fotògrafs professionals és inadmissible que la feina es pugui considerar «mera» en qualsevol circumstància, perquè seria com referir-se a la «mera subsistència».

Tampoc des d’altres punts de vista.

El Sindicat de la Imatge UPIFC sosté que només es pot considerar «mera» fotografia la que no ha intervingut l’element humà (és a dir les imatges captades per radars de trànsit, fotomató …) i també, més àmpliament, la reproducció d’objectes plans (fotocòpies, escàners ….) inclusivament la reproducció de quadres ni que requereixi d’una tècnica complexa.

Qualsevol fotografia d’un model tridimensional en la que ha intervingut subjectivament l’autor d’alguna manera (enquadrament, profunditat de camp, etc.) és OBRA fotogràfica, sigui bona o dolenta. Es tracta d’admetre que la fotografia és fruit de l’intel·lecte, amb independència que uns autors tinguin més llums que altres .

La prova de la mala redacció de l’article 128 de la LPI, és que ha portat als jutges a considerar que tot són meres fotografiés si no s’estima el contrari.

Els jutges no tenen per què tenir formació fotogràfica. La distinció entre «mera» i «obra» s’aplica jurídicament amb criteris subjectius, sovint pictòrics. És així que a Barcelona es perden judicis que, amb similars o idèntiques característiques, en altres llocs de l’Estat es guanyen.

Cal una reforma de la LPI que defineixi objectivament la “mera” fotografia o, més senzillament, aplicar el mateix criteri objectiu que a la resta de creacions com la literatura, el cinema o la pintura.

 

  • Mentre, la Generalitat pot contribuir a reduir el problema amb una acció ben senzilla: especificant en els seus contractes amb els fotògrafs que es tracta d’OBRA FOTOGRÀFICA. L’acord entre parts és perfectament vàlid i no tan sols evitaria qualsevol judicialització per aquest motiu, sinó que resultaria socialment pedagògic. I això té COST ZERO: només requereix voluntat política.

_________________________

 

En la mateixa línia de fer passes des de l’Administració en el camí dels acords entre parts, amb mesures socialment modèliques que no comporten despesa i només requereixen voluntat política, el Sindicat de la Imatge UPIFC també reclama que la Generalitat no exigeixi contractualment la cessió de drets fins que les obres passin a domini públic.

El sistema de propietat intel·lectual es va establir per a garantir la creació. Per tant, el respecte als drets econòmics dels autors és la millor política de promoció de la fotògrafia.

Quan des d’una posició dominant s’exigeix a un autor que cedeixi drets sobre la seva obra fins que aquesta passi a domini públic (és a dir fins 70 anys després que hagi mort), significa que si l’autor és prou jove se li està imposant contractualment un frau de llei a més de 100 anys vista (igualment abusiu si l’autor no és tan jove).

És força habitual, a més, que aquesta l’exigència fora de mida s’acompanyi d’una clàusula d’exclusivitat que segresta l’obra de per vida, amb la consegüent desmotivació creativa.

D’això se’n desprenen, si més no, tres preguntes ben simples:

Que pensa fer la Generalitat d’aqui 100 anys amb les fotografies?.  Res (lògicament no hi ha previsió a tan llarg termini).

La Generalitat conservarà l’OBRA en tots els suports que esdevinguin en el futur? Òbviament no (això comportaria una despesa que no està contemplada).

Si no té utilitat, quin sentit té ? Doncs, fins on hem pogut constatar el Sindicat, l’explicació és que ES MALTRACTA GRATUÏTAMENT ALS AUTORS AMB CONDICIONS ABUSIVES, SENZILLAMENT “PORQUÉ SE PUEDE.

Passa que els advocats de les administracions es basen en que la cessió fins a domini públic no és il·legal, la qual cosa és certa (tot i que “s’obliden” que la LPI diu que s’ha de remunerar als autors en consonància a l’explotació que es faci de la seva obra) …i als polítics sense coratge els resulta més còmode declarar-se presoners dels seus serveis jurídics (“no em deixen fer-ho”). Ni uns ni altres poden explicar quin suposat bé comú pretenen preservar, però.

  • El Sindicat de la Imatge UPIFC creu factible trobar un equilibri raonable en els terminis: demanem pactar la cessió temporal dels drets (exclusius o no en funció de la contraprestació econòmica) per un període màxim de 10 anys amb els matisos que s’escaigui.

_________________________

(proposta presentada al Departament de Cultura de la Generalitat el 05·06·2015)

Consell Directiu del Sindicat de la Imatge UPIFC

There is one comment

  1. Josep Comellas

    Em sembla que teniu tota la raó i que gràcies a vosaltres ens sentim molt ben representats per el
    nostre Sindicat,
    Gràcies per que sempre esteu pendents i intenteu protegir-nos i més en aquest moments tant complexes.

    Salut,
    Kumi

Què et sembla?

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.